OCELLS

Els ocells del jardí.

Els ocells del jardí no canten a la foscor, les seves plomes s’han tornat fosques i no llueixen en la penombra.


Sis de sis.

Però ja no són les sis i la pluja ha passat de llarg.

La fosca rebenta pensaments amb colors plens de llum que gaudeixen  emmascarant-se, rebolcant els seus encants sobre la superfície, deixant-se portar pels sons d’una tonada enfollida de paraules sàvies que un dia van xiuxiuejar  amablement a cau d’orella. Tot és teu, tens l’admirable vocació d’opinar, m’encanta compartir imatges, paraules i moments, els teus no deixen de ressonar en el meu cap, sovint fins i tot m’atabalen… quina generositat, quin mar d’idees pels altres, quina persecució circular.

Un bucle infinit amanit de colors,

formes bidimensionals que volen sortir del parany d’un full en blanc, encara que en aquesta ocasió sigui una tela negra que convida sense por a experimentar amb el seu cos de fosca, blegadís, marcat d’arrugues que l’atzar ha deixat sobre el seu rostre.

Sobre la fosca, la llum dels colors juguen, experimenten, s’expliquen histories que mai han passat i que mai passaran en lloc, un relat que tant sols coneixen les fosques meravelloses que riuen al mateix temps que ploren, donant gràcies per tot el que han perdut…

els dies de felicitat floten dins dels somnis.

La fosca ha encès un  llumí i això ja no te aturador,

quin gran incendi!

No fos cas que…

quin esclat de flames al vent! 

llengües que llepen en la distancia les idees mai escoltades per tal de despertar-les, no a cau d’orella, si no amb crits i ben forts que tothom ho sàpiga, que la fosca sí és fosca, sí, i amb el cap ben alt.

Sobre negre tot llueix, quina elegància!

La fosca llueix amb el saber estar dels que ja marxen. Dels que ja coberts de negre per la tradició o el sentiment, adornen amb orgull la seva perxa de dissabtes oblidats.

Negre sobre blanc, que fàcil, un paper en blanc.

Blanc sobre negre, mes fàcil encara, nomes cal llençar una galleda de llàgrimes per esbandir el sobrant i ja ho tenim!

Tot estava dins des d’un principi i gaudeixes redibuixant els pensaments, les sensacions dels orígens perduts en l’espai i sobre la tela negra creixen, es difuminen i desapareixen un cop i un altre sense cap escrúpol.

Avui et pinto i tu vas i desapareixes,

i la fosca torna a pintar de groc els gira-sols,  

porten l’energia del sol, rebenten sobre la fosca emmascarant els carrers del inconscient.

D’esquena a la llum cegadora de mitja tarda recordes el color vermell i la fredor,  mai va cobrir les teves espatlles aquell vermell de mitja tarda.


Plou sobre sec.

Quina falta que em feia,

mai la pluja es tan agraïda com la que cau sobre sec.

Espais, experiències de color. Verds que sempre m’envolten juganers, entremaliats… que a voltes espanten les mirades dels covards, verd sobre negre, rebolcant-se s, embrutant-se i embrutint-se salpicant sortint de la ratlla amb alegria cridant i mossegant.




La fosca s’ho menja tot… però amb el verd no pot.

El negre i la fosca gestionen sentiments confrontats, la fosca riu, la fosca pinta, la fosca vol sortir.

El negre,

la fosca i el verd estan tramant algun pensament, el negre ja esta emmascarat de color, somriu satisfet

preparen el gran tour.

L’esplendor de la forma, el color i les paraules a cau d’orella, xiuxiuejades, doncs m’agrada! Toma.


Fes llistes!

Quantes llistes… les llistes envaeixen l’espaí, tens la vida plena de llistes que has oblidat.

Recordes les llistes però no recordes que deien, intueixes la seva funció, van fer servei i fan servei, encara que el seu contingut sigui un sinsentit impertinent ple de quotidianitat.

Llistes mediàtiques de consells en la red, pors, sensacions, consternació, inseguretats, respostes no desitjades i les desitjades també.

Barreres reals i imaginaries que barren amb pensaments paralitzants.

Felicitats! sí has optat per la existència de l’eterna abundàcia.

Quina mandra cosir una cremallera.

Cremallera per obrir i tancar ferides,

de dents feréstecs, fortes,

imponents com cicatrius que faciliten la higiene del pensament.

Una cremallera com un porter de discoteca:

A tu et deixo entrar, a tu et deixo sortir.

Tu no entraràs mai.

L’origen de tot.

Banderoles al vent,

herència genètica dels pendons al vent de les grans batalles, símbols i paraules.

El millor vestit per una festa gran,

balcons amb cobrellits,

mantons brodats onejant al sol dels diesassenyalats.

Records de records prestats d’imatges en moviment.


FO5K ON TOUR

Milers de consells de paraules buides,

de copia i pega, adients i correctes aptes per qualsevol situació, tant es, un naixement, un divorci, un casament, l’aniversari o una defunció.

I tu amb el cap lluny, molt lluny.

L’espaí et cobreix el rostre, les mans, fins i tot els peus amb una gasa subtil que amb el pas dels dies perd la transparència fins enfosquir-te, com si res.

Dins la foscor absurda de l’entorn, el pensament dels saludats.  

Fosca, fosca, fosca… no fos cas! No fosca?

Una llista interminable que potser algun dia faré,

no la vaig fer en el seu moment, ara ja no tinc cap motiu per fer-la, encara que mai se sap.

A quin li agraden les persones fosques? A ningú! Cruel i cert.

La fosca s’ha tornat fosca, quasi invisible.

I la pluja comença a caure sobre el plàstic protector iniciant el concert alliberador que tot s’ho emporta, les mirades esquives, el dolor, el suposat i el suportat, el foc dels silencis i aquesta soledat profunda, una soledat càlida en la que et retrobes a tu mateix i et deslligues de les relacions que mai van ser.

El pas es reafirma 
i llueixes imponent
amb el mon als teus peus.
Create your website at WordPress.com
Per començar